La Intersindical ha decidit convocar vaga del sector públic a Catalunya amb la finalitat de posar de manifest, una vegada més, la situació de precarietat laboral al sector públic. La principal causa d’aquesta precarietat és la interinitat, que genera una inseguretat a milers de treballadores i treballadors que acaba repercutint en la qualitat dels serveis públics. La majoria de personal interí són dones (el 69,35%), atès que el sector públic ocupa majoritàriament dones.
Des de la Intersindical posem de manifest que som un sindicat amb una àmplia representació al sector públic català: entre el personal administratiu i tècnic de la Generalitat de Catalunya, a l’ensenyament públic i a les universitats som tercera força, i hem entrat amb força als principals ajuntaments catalans i altres administracions locals, així com a les institucions sanitàries. Considerem que cal fer servir aquesta força per assolir les nostres propostes i garantir els drets dels treballadors i de les treballadores del sector públic.
La Intersindical ha treballat des de diferents fronts per defensar les propostes de la Federació de Serveis Públics, que passen per una banda per garantir que el personal temporal, tant funcionariat interí com laborals temporals del sector públic de Catalunya, puguin estabilitzar la seva situació laboral i es pugui, així, continuar garantint la prestació de serveis públics a la ciutadania.
Els darrers dies hem pogut conèixer el redactat quasi definitiu de la nova llei, i pensem que continua sent insuficient i que genera massa incerteses entre els treballadors, de manera que el risc de patir l’ERO més gran de la història continua present. És cert que s’han habilitat els instruments que des de la Intersindical demanàvem per a “l’estabilització de les plantilles”, com ho és el concurs de mèrits, cosa que suposa un avenç per a determinats col·lectius. Però, alhora, s’hi han posat uns condicionants restrictius i manca veure la lletra petita sobre com es desenvoluparan els futurs concursos de mèrits.
Per corregir l’abús de temporalitat no només s’ha d’aconseguir estabilitzar les places, sinó que s’ha d’acabar amb la interinitat crònica de milers de treballadors públics que, de forma concatenada o no, en la mateixa o en diverses places, han cobert les necessitats de les administracions catalanes. Un cas paradigmàtic d’això és el personal estatutari i equivalent dels serveis de salut.
La manca d’estabilització en sectors com a l’educació també es reflecteix en el personal funcionari fix, que encara no ha obtingut una plaça definitiva o que obté places definitives molt lluny de casa. L’estabilitat implica una seguretat contractual, econòmica, així com de planificació i conciliació laboral i familiar.
L’actual projecte de llei genera greuges, ja que d’una banda obre la via del concurs de mèrits per a les places ocupades amb anterioritat a l’1 de gener de 2016, mentre que les places ocupades ininterrompudament entre el 31 de desembre de 2017 i el 31 de desembre de 2020 s’hauran de convocar per concurs-oposició.
En aquesta llei també es manté l’acomiadament als tres anys d’ocupar la vacant per als nous nomenaments que s’han fet arran de la Icetada, així com la indemnització en cas d’acomiadament de 20 dies de retribucions fixes per any treballat, i no de 33, amb una limitació de 12 mensualitats.
Novament, presenciem com el futur dels treballadors catalans es juga a Madrid, en aquest cas, al Congreso espanyol, ja que el govern autonòmic no té prou capacitat legislativa com per establir els mecanismes necessaris per a l’estabilització. La nostra aspiració, més enllà de la reivindicació concreta que tenim en aquest moment concret, és la d’assolir un marc català de relacions laborals que només serà possible mitjançant la construcció d’una República Catalana Independent, amb l’objectiu de garantir els drets dels treballadors i de les treballadores del sector públic i, en definitiva, garantir la prestació de serveis públics de qualitat per a la ciutadania.